He decidit

Ja fa dies o fins i tot setmanes que ho pens, però avui he decidit que no escriuré més, almenys per un temps.

Tenc vàries raons:
- Sa primera és que no estic gaire productiva, ‘textualment’ xerrant.
- Sa segona és que simplement no vull caure en un blog massa autobiogràfic, i darrerament hi ha perill. Així que abans que passi me retir una temporada.
- Sa tercera és que he decidit començar s'aventura fotologgera, i no pot ser tot.

De tota manera, si qualque dia crec que un text paga la pena el penjaré. Sobretot per aquells que sé que me llegiu sovint i que després me comentau es que. A tots, gràcies per fer-ho.

Besades, Lida

...i dies

'(...) Va viure un món preciós. Perquè vull. Perquè tinc ganes de viure.
(...)Vam volar pel món. Perquè vull. Perquè tinc ganes de volar.
Vam sentir un món nou. Perquè vull. Perquè no m'agrada aquest.
Vam veure que és millor. Perquè vull. Perquè jo sé que és millor.
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull. Perquè estic tip de la contrària.
Tot era meravella. Perquè vull. Perquè estic fart de fàstics.
Tot era de tothom. Perquè vull. Perquè tot és de tots.
I acabe la cançó. Perquè vull. Tot comença en un mateix.'

També hi ha dies d’aquests.
Hi ha dies que tens ganes de menjar-te el món.
Hi ha dies que la vida recupera tots els colors. Fins i tot els multiplica.
Hi ha dies que tothom et somriu, i tu somrius a tothom.
Hi ha dies que tot roda així com desitges.

... Hi ha dies de puta mare. I també necessites dir-ho.

Hi ha dies...

‘Hoy tengo un día de esos majaderos,
que me cae mal to' el mundo,
y que lloro porque quiero.
que el desorden me acompaña,
que el descuido me amenaza,
que me arrimo a la nevera,
y no me apetece nada de nada.
No puedo dejar de llorar,
tengo el día tonto,
de esos que por más que salte,
toco el suelo pronto.‘

Perquè hi ha dies d’aquests.
Hi ha dies en què necessites estar sola i no saps perquè.
Hi ha dies en què fins i tot els millors amics te fan nosa.
Hi ha dies en què el món perd els colors i als teus ulls tot són grisos.
Hi ha dies en què no saps dibuixar el teu somriure més característic i te vicies a les llàgrimes.
Hi ha dies en què te sembla que tot és un caos caòticament caòtic.

... Hi ha dies idiotes. I necessites dir-ho.

20 anys...

Diumenge 30 de juliol. Una verbena d’estiu més. Paperí, música, tassons i coneguts... Arrib a ca nostra i, després d’un pa amb oli, de desvestir-me i de rentar-me la cara, pujo al terrat i gaudesc de la sortida del sol. Escolt els galls cantar i, de fons, sent una cançó que me duu records, no gaire llunyans, però que crec que ja són això: només records. Tot comença i tot acaba. Ahir dematí, per motius de neteja, vaig desempaquetar records, aquests més llunyans. Records dels meus primers dies, dels meus primers mesos, dels meus primers anys. Em dugueren lluny. A vegades me sembla que era ahir, a vegades me sembla que fa 20 anys.
Hi pens. I crec que he perdut la noció del temps, de l’espai i, fins i tot, de jo mateixa. Mir enrera i no canviaria res del passat. No m’empened de res, més que d’haver-me permès el luxe de perdre algunes persones pel camí. M’agrada pensar que de tot n’he après, que els errors no es repetiran. Em sembla que he fet tot el que he tengut temps i ganes de fer. Ara, asseguda al terrat amb el portàtil a les mans, només esper tenir temps de fer tot el que em queda per fer. Vull anar allà on no he anat, vull conèixer tots els qui no he conegut, vull fer tot el que no he fet. Però no vull deixar res més pel camí: no vull deixar ningú. Perquè al final, les cançons, els llocs i els records només et retornen algú que un moment o l’altre ha pujat al mateix tren que tu i que creies oblidat.
Ara són les 7:20 d’un 30 de juliol: ara faig 20 anys.

Als nois i noies de la universitat

Ja fa setmanes que aquest post hauria d'estar penjat, però més val tard que mai...

Als nois i noies de la universitat...

A na Sandreta, pels horabaixes aprenent sigles i per entendre’ns tant. A na Patri, pels rallies i per l’honradesa. A n’Eli, per les xerrades a l’aula de pràctiques de disseny. A n’Aina, per compartir l’amor a l’art. A n’Helena, per un vespre de marxa inoblidable i per l’amor a la música. A na Sandra Ibáñez, per compartir les idees i l’enyorança a la nostra terra. A en Manu, per cuidar-me i per les converses sobre tios. A n’Elena, per compartir el que suposa un amor a distància. A na Joana, pels concerts i les converses tenístiques. A na Clara, per les filosofades sobre la vida. A en Carlos, per les confidències i els ànims. A na Gemma, per les empanades mentals amb les preposicions. A na Laura, per la companyia a les classes inacabables. A en Marc, per les fotografies i la mica de xuleria. A n’Edu, per escoltar-nos cada divendres i fer un poc de país. A n’Uri, pels concerts personalitzats i els comentaris que aconsegueixen emocionar-me.

A tots gràcies per fer d’aquest any un vertader plaer. Somriures, sort i... d’aquí uns mesos més...

D'aquell poder anomenat temps...

Quan de petita el meu pare m’explicava rondalles d’herois i heroïnes pensava que el poder extraordinari que posseïen el treien d’un ‘no sé que’ sobrenatural. Només m’ha costat quasi vint anys entendre que el poder més gran és això que anomenam, sense saber ben bé que és, temps.
El temps és esdevenir: el temps esdevé amistat, el temps esdevé afecte, el temps esdevé amor, el temps esdevé oblit, el temps esdevé ‘holas’ i adéus. El temps ho és tot i no és res.
Sovint crec i dic que els humans cometem massa errors. Només som conscients que el temps existeix quan ja l’hem vist córrer, només ens adonam que l’estimam quan el que ens queda és recordar un moment passat. Ens costa conjugar el present de l’indicatiu –malgrat diuen que és el més fàcil-, ens costa agafar el temps present amb les mans, acariciar-lo i llançar-lo al futur.
Fa dies, o fins i tot setmanes, que no puc deixar de pensar-hi. I ara me n’he adonat que no només som jo que hi pens: vagi on vagi, xerri amb qui xerri, tothom, en el seu discurs, inclou el pas del temps. El ràpid pas del temps. Serà que arriba el final de curs i que, un cop més, com a bons humans que som se’ns ocorre pensar en el temps quan vèiem que un tros se’ns escapa.
El pas del temps em fa por, supòs que com a tots. Em fa por que l’instant se’m fongui entre els dits com si fos una tableta de xocolata negra que no es resisteix als encants del sol d’estiu. Intentaré menjar-me la darrera mossegada abans no sigui massa tard. La xocolata fosa no fa estiu.

Només anada...

19:20 de l’horabaixa. 1 de juliol. Spanair. Sí, acab de comprar el bitllet de tornada a Mallorca, ja està fet. Alguns dies he desitjat tant aquest moment que semblava que no arribaria mai, i ara, que de cada dia està més proper, tenc una sensació tan estranya... Dia 1 de juliol comença un estiu fantàstic: tres mesos a Mallorca (fa temps que no n’hi pas tant de seguit), amb la meva gent d’allà, amb les verbenes, amb la mar, amb tot... Però també s’acaba un any realment màgic, aquí.
Record la nit del 17 de setembre de l’any passat, com si fos ahir, però com si haguessin passat anys des d’aleshores. Arribava a Barcelona carregada amb maletes plenes d’una mica d’enyorança després d’uns quants comiats, d’una certa por i d’infinita il·lusió. Na Maria i na Marieta m’esperaven a l’aeroport i, malgrat només feia una setmana que no ens veiem, me varen abraçar emocionadíssimes. Record el trajecte en cotxe des de l’aeroport al lloc que havia de ser la meva llar durant tot un curs: no coneixia cap carrer, però tenia ganes de conèixe’ls tots. Ara ja ho he fet. I aquell lloc que no coneixia ara és ca meva, bé, ca nostra, de na Maria i na Marieta també. Gràcies a voltros dues per fer de la convivència un plaer.
Ara me queden unes setmanes d’estudi, exàmens i nervis, però després una gran festa... i alguns adéus. Adéus a ca nostra de Barcelona, adéus a la facultat (que malgrat a vegades la torra molt, hi he passat moments xulíssims), adéus als nois i noies d’aquí, i algun adéu especial a personetes que he tengut sort que apareguessin a la meva vida entre tanta gent. Esper que cap d’aquests adéus sigui per sempre, serà un ‘Fins després!’. Per tots el meu millor somriure i mil gràcies pels vostres.
Algunes vegades he explicat aquesta vida com “dues vides en una”, en dos llocs diferents, amb gents diferents. Dos móns en un. Mallorca és el refugi de Barcelona, i Barcelona és el refugi de Mallorca. Després de nou mesos aquí, ara no sé si sabré estar tres mesos més enllà del Mediterrani. Per això a l’octubre tornaré...